La importància de ser amable amb un mateix

Ara que estem tots a casa en circumstàncies estressants, és especialment important que ens animem a resoldre els reptes que se’ns presenten. Tots estem intentant ser amables amb la nostra família, però és igual d’important ser amables amb nosaltres mateixos.

En general, se’ns presenten dos obstacles a l’hora de ser amables amb nosaltres mateixos:

  1. Aquesta veu en el nostre cap que ens diu que no estem a l’altura de les expectatives.
  2. El nostre desig de fer-ho tot a la perfecció i ser perfectes.

Sabem que el nostre cos ha evolucionat per respondre a l’estrès contraatacant, fugint o paralitzant-nos i esperar que tot passi. No obstant això, quan ens enfrontem a una amenaça de la nostra pròpia ment —el funcionament mental i emocional intern— en lloc d’un agressor extern, “l’atac” pot ser l’autocrítica:

  • La “fugida” es converteix en autoaïllament.
  • La “paràlisi” ens porta a quedar-nos atrapats en els nostres propis pensaments fins a l’extrem de no poder actuar i tendir a obsessionar-nos.

 

Podríem identificar tres elements en la pràctica de l’autocompassió:

  • Amabilitat: ser amables i comprensius amb nosaltres mateixos
  • Reconèixer la nostra humanitat comuna: sentir-nos en connexió amb altres en lloc d’aïllar-nos en el nostre sofriment i dolor
  • Consciència: observar la nostra experiència des d’una perspectiva equilibrada, sense exagerar-la ni evitar-la

Aquests tres elements d’autocompassió poden servir-nos d’antídots abans els efectes nocius de la nostra resposta a l’estrès.

  • Per combatre l’autocrítica, hem de ser amables amb nosaltres mateixos
  • Per combatre l’autoaïllament, hem de reconèixer la nostra humanitat comuna
  • Per combatre les nostres pors i evitar obsessionar-nos, hem d’actuar amb consciència

 

Ser amables amb nosaltres mateixos ens ajudarà contra l’autocrítica

Quan parlem amb nosaltres mateixos sobre nosaltres, tendim a ser molt més durs que amb els altres. De fet, si diguéssim a una altra persona el mateix que ens diem a nosaltres mateixos, ens semblaria horrible.

Som més estrictes que amb els nostres companys, fills o amics, i en canvi no sentim que estiguem a l’altura de les expectatives. Això pot ser degut a records de la infantesa, en què se’ns castigava per fer malament les coses, ja fossin els nostres pares o els nostres professors, i això ens pot crear una por a ser rebutjats d’adults. Això ens fa esforçar-nos més per encaixar i arribar a les expectatives.

És només quan una altra persona ens diu que ho estem fent bé o elogia la nostra feina que ens sentim una mica millor. Llavors passa una altra cosa i la nostra autocrítica torna a activar-se. És com si no creguéssim en els nostres propis èxits a menys que algú ens ho confirmi.

A continuació et presentem un exercici que pots intentar realitzar amb el teu crític intern:

Font: How to cope with your family’s isolation
Podcast: Cultivating the compassionate mind by Paul Gilbert

 

Enllaços relacionats: